Crònica Diada del Partit Carlí de Catalunya (2009)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Un altre any ens aplegaren a Santa Margarida de Bianya per desenvolupar els actes de la nostra Diada de 2009 sota el lema: Per l’entesa entre les persones i entre els pobles.

Un lema que és un sentit homenatge del Partit Carlí de Catalunya a la persona d’En Carles Feliu de Travy, que ens va deixar el novembre passat, deixant-nos aquestes paraules: “El mateix que entre els homes, l’entesa entre els pobles només es pot donar si aquests són lliures”.

Toni Gol, com en altres anys, amb el seu estil de sempre i la seva perfecta dicció, i amb un cert sentit d’humor, va fer un petit esment de les personalitats dels oradors de l’acte, en desglossar breument les seves biografies i el tarannà de cadascú.

Vull cedir la paraula al sr. Hèctor Mir i Llorente, que realitzarà unes Propostes per a la Família. Sr. Mir, molt bon dia i benvingut.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Intervingué en primer lloc, l’arqueòleg i arxiver Hèctor Mir per fer-ne unes Propostes per a la Família, la qual qualificà de principal pilar de la convivència, que fa d’amortidor de la crisi i d’element de cohesió i solidaritat per fer front als estralls econòmics i també morals que pateix la nostra societat. Critica els governs de Madrid i de Barcelona que “se’ls omple la boca dient que ells són els capdavanters en les polítiques socials. Polítiques socials diuen?”. Denuncià els continuats intents de desestructuració de les famílies, “bandejant i anul·lant qualsevol rastre d’autoritat i de poder de decisió dels progenitors en el si de la seva pròpia família”, i de com els governants confonen els interessos de la societat amb els negocis de certes empreses farmacèutiques i de certes clíniques, ja que es més fàcil destruir que crear. “I això és política social? Això és el progrés? Es progressa construint, mai destruint. I això al Partit Carlí de Catalunya ho tenim molt clar. Per això les nostres propostes sempre són per crear. Per avançar. Per sumar, no per restar”.

Hèctor explicità que la vida no és el problema, malgrat “Que l’arribada d’un nadó, que sempre havia estat una benedicció, deixi de veure’s com un problema”. “Quan haurem de trigar a veure que els nou nats són un valor de futur?”. Plantejà les dificultats per crear una família, que “per a la dona treballadora, això es converteix en un esport gairebé de risc” ja que a l’hora d’un treball se’l demana –digué – si pensa tenir fills, i si els té se li convida a marxar i es preguntà: perquè l’exercici de la maternitat resulta que és incompatible amb els beneficis de l’empresa? Apostà per deixar les teories i desenvolupar, decididament, “polítiques que afavoreixin la natalitat” flexibilitzant realment els horaris per als pares, incentivant una xarxa pública de llars bressol i els concerts amb les privades existents, incentius fiscals per les llars bressols d’empreses.

Glossà, amb humor els darrers estudis sobre fertilitat sobre la desaparició del “Machus Hispanicus”. “És una evidència que, avui en dia, cada cop més parelles han de recórrer a tractaments de fertilitat per poder tenir fills, i, segons les estadístiques, la tendència és que cada cop més, més parelles s’hi veuran abocades. Doncs bé, és cru de dir però resulta que en aquest país és més fàcil i barat avortar que engendrar un fill per reproducció assistida, que representa un gran sobrecost per a les famílies que hagin de recórrer a tractaments de reproducció assistida. Assabentà de “les greus conseqüències que a mig i llarg termini pot tenir el no-relleu generacional per a un país”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Del següent orador, Carles Feliu Vives, el presentador Toni Gol digué que es advocat en exercici a la ciutat de Barcelona, i pianista que ha donat concerts a diversos països d’Hispanoamèrica i d’Europa.

Carles Feliu començà llur intervenció fent un record al seu pare amb aquestes sentides paraules: “Em permetreu que comenci aquesta intervenció amb una referència personal. Si avui tinc el privilegi de dirigir-vos la paraula és degut a una absència: la del meu pare, Carles Feliu de Travy. De ben segur que si fos encara entre nosaltres, avui seria ell qui us diria unes paraules enlloc meu. Durant molts anys l’he sentit parlar del conflicte entre Catalunya i Espanya i de la solució política, basada en el carlisme, a la manca d’autogovern de Catalunya”.

En el seu discurs, en clau de present i de futur, ens parlà de l’aplicació pràctica de l’ideari polític del carlisme partint d’una ullada al passat, tenint “un dels seus principals emblemes ha estat la defensa dels furs. Essent el fur la llei pròpia de cada poble és evident la defensa del carlisme del dret a l’autogovern ple de Catalunya com a nació sobirana que fou en el passat”. Els que s’alçaren en armes en 1833 –afegí- “ho feren no només en un únic sentit de lluita dinàstica sinó també en el sentit de construir el país en base al conjunt de les nacions-estat d’Espanya presidides per la monarquia”. Es defensava “un model de monarquia que respectés la seva identitat i el seu autogovern” enfront de “les modes i les formes de l’unitarisme i el centralisme d’encuny francès” que va imposar Felip V i que “es contradeia amb la tradició política i d’ordenament institucional vigent a Catalunya que gravitava entorn de l’eix de les Constitucions i els Privilegis de Catalunya i que havia establert una forma de govern basada en el pacte entre el poble representat pels diferents braços o estaments, i el monarca”.

Recordà que, malgrat una trajectòria de més de 175 anys i tres guerres civils, el tractament historiogràfic del carlisme és tangencial i marginal per part dels historiadors, encara que cada vegada més, aquests comencen a veure “en el carlisme la voluntat d’una ordenació territorial diferent, basada en els furs, que reconegués la pluralitat dels pobles d’Espanya”.

Definí el constitucionalisme imposat des de les Corts de Cadis com la gran coartada per estructurar l’Estat “a partir de la divisió en províncies, negant la realitat dels pobles d’Espanya”. Una instauració constitucional amb “un significat afegit i transcendent” que ens tractarà de dir “el nou Estat és el que respon a les exigències del temps, cosa que permet presentar-lo com un fet natural dins el procés de transformació que han seguit els pobles al llarg del temps i que es troba aleshores en la línia de la continuïtat històrica del país”. “El que no es diu quan es parla de les virtuts del constitucionalisme del s XIX, pel que fa a la seva modernitat, és que aquest féu un salt en el temps a l’hora d’ordenar el territori. Aquí rau el gran engany de la unitat d’Espanya”.

Carles Feliu manifestà que “El Carlisme ja hem dit que es basa en el furs. Aquests són les lleis pròpies de cadascun dels pobles històrics d’Espanya. Doncs és en base a aquesta llei pròpia que Catalunya ha de reclamar el que és seu, els seus drets històrics. I no en base a pactes, sinó en base a exigir el que és seu. Els drets no es discuteixen, sinó que s’exerceixen”. Incidí en les limitacions de l’Estatut per anar “més enllà del model de descentralització administrativa que suposen les Comunitats autònomes”. En recordar les aportacions presentades pel Partit Carlí de Catalunya en la direcció d’un major autogovern, digué: “El carlisme va molt més enllà. El carlisme proposa un nou model d’organització territorial de l’Estat d’acord amb la seva reivindicació dels furs. Un model on els catalans tinguin un autogovern ple que no deriva d’una concessió de l’Estat sinó que a la inversa, la constitució de l’Estat espanyol ha de derivar de la voluntat dels diferents pobles de les Espanyes d’unir-se en alguns temes essencials d’interès comú”.

Va cloure la seva intervenció fent esment que “en la diada d’avui commemorem la proclamació del furs a Catalunya pel General Tristany, l’1 d’octubre de 1874 a la ciutat d’Olot, ara fa 135 anys. És per tant un dia d’afirmació nacional i patriòtica. Jo us convido aleshores a agafar aquesta bandera de la que ens parla el nostre poeta i, amb l’orgull i la dignitat que ens confereix la nostra gran nació, us convido a tots els presents que victoregeu amb mi, Visca Catalunya!!”.

El nostre sincer agraïment al sr. Carles Feliu Vives per la seva aportació en aquesta diada.

2009diadajuliogomez

Toni Gol, tot i agraint les intervencions anteriors, donà pas a Julio Gómez, secretari general del Partit, qui homenatjà un Carles Feliu de Travy, que “sempre parlava del futur i del positiu de la vida i de les coses”, i, recordant la seva frase que presidia l’acte, es preguntà: ¿cóm es pot ser lliure en una societat tan envilida com l’actual?.

Enmarcà la crisi neoliberal com una crisi moral sotmesa a un pecat social de cobdícia, de superba i de culte a la personalitat dels triomfadors, de blindatges que descapitalitzen les empreses i que són una immoralitat pública. “Un neoliberalisme que ha assumit el pitjor de cada casa per determinar el seu pensament únic, i per oferir-nos el nou panem et circenses que distreu la gent de les seves preocupacions reals, i per imposar-nos una espècie de moral social a través dels realitys shows televisius. Diuen que som lliures, però ens implanten la corrupció com a pràctica diària”.

Julio Gómez resumí, breument, aquesta corrupció: “En conseqüència patim una societat en la qual:

* manca transparència i sobra l’actuació de grups de pressió i de les màfies organitzades, com les del narcotràfic i les bandes criminals de més de cinquanta països, que operen com veritables exèrcits armat de milers de membres deixant una estela de morts pel camí.

* el consum de drogues i alcohol penetra tots els àmbits ciutadans i totes les instàncies del poder polític i fa que, cada vegada, les dependències s’adquireixen a una edat més primerenca, deixant milions de persones afectades i de famílies destrossades.

* les amenaces, calumnies, desqualificacions, insults, extorsions i assetjaments son ja un costum que comença a desbancar a qualsevol tipus d’argumentació i obren el camí a la desconfiança i al recel cap l’altre, a les sospites i incerteses sobre els que no considerem iguals, a l’odi entre les persones i els pobles.

* els ciutadans continuen preocupats per l’inseguretat ciutadana i el terrorisme, l’atur i el treball, l’educació, la protecció social o l’ecologia”.

Un món desencantat, desintegrat i fugaç –continuà dient- on el caos i la confusió i les servituds de noves fal·làcies que deixen la llibertat sense manual d’ús, que “ens fa creure que quatre paraules escrites en un paper ens faran ser més que altres. Fins i tot, alguns necessiten ser més que altres per poder ser quelcom. Per ser quelcom i per ser lliure calen criteris que s’han de conformar en la família, en l’etapa educativa, d’acord amb les nostres creences i els propis avatars. Malgrat això, certs sectors socials que donen suport als governs volen ser lliures imposant a tothom els seus criteris mitjançant el sistema educatiu, els mitjans de comunicació i la pressió sobre les famílies”.

L’Educació

Indicà que “Amb un interregne de gairebé tres lustres, el sistema educatiu va passar de la Formació de l’Esperit Nacional (FEN) a la Formació dels Esperits Nacionalistes, que, igualment, inculquen les diferències entre “ells, els dolents i els traïdors” i “nosaltres, els bons i patriotes”. En aquest sentit, només cal llegir críticament els textos del sistema educatiu sobre geografia, política, societat, cultura i ideologia per conèixer quin és el pensament únic que es tracta d’imposar a la que “anomenen massa blanda i emmotllable”; és a dir, estudiants, sobre tot en els seus primers nivells d’educació. Un sistema educatiu sotmès a estratègies de conscienciació nacionalista, plenes de termes tabú, en els àmbits del pensament, de l’ensenyança, dels mitjans de comunicació o de la projecció exterior. Unes estratègies educatives que tenen conseqüències molt concretes en l’àmbit escolar i social: violència creixent contra els dissidents, negació del diàleg, maniqueisme, ignorància i uns coneixements limitats a la repetició de consignes”.

Assenyalà com “Multiplicitat d’informes –Pisa, Bofill, Unesco, Europeus…- relaten els fracàs del sistema educatiu. Així, no seran estranyes les actituds contradictòries de responsables polítics i socials que, en el seu menyspreu de la cultura de la vida, ens volen impregnar de la seva cultura de la mort. Polítics corruptes que actuen tal com indica el cartell a l’entrada del cementiri de Vilallonga del Camp “Avui per mi, demà per tu”.

La Gestió Pública

Encara que “en comptades ocasions podem parlar de gestió pública eficaç, alguns polítics professionals són incapaços de prendre decisions coherents i de donar explicacions i, davant de cada pífia comesa, es parapeten en maniobres de distracció massiva com pot ser:

* l’avortament -malgrat el rebuig majoritari a la llei Aído-;

* l’eutanàsia o el suïcidi assistit;

* les bombes hormonals a l’abast lliure de qualsevol criatura;

* el donar la culpa de tot a la religió, especialment a l’Església Catòlica;

* l’usar al funcionari públic de boc expiatori de la pèssima gestió política

* l’utilitzar la salut pública d’element per atemorir la societat”.

“Maniobres que, a través de subvencions públiques, garanteixen l’acatament polític, l’adulació al benefactor o la transmissió ideològica pels mitjans de comunicació. Maniobres que només una societat civil activa pot desactivar i frenar”.

Denuncià el context d’una immoralitat pública associada “a comportaments i delictes tipificats en el Codi Penal; al nepotisme; a serveis públics inútils i innecessaris creats per pagar favors personals, polítics, econòmics i, inclús, sexuals; i a un poder d’autodestrucció que impregna tot tipus d’institucions i organitzacions, que condiciona l’activitat emprenedora i que acaba per desmanegar a tota la societat, en treure d’un il·limitat talonari públic els fons necessaris per llurs malifetes, que justifiquen en base a la Constitució, als Estatuts o a l’aventurisme polític”.

Distingí “entre els que lluiten per reduir les diferències entre les persones, com algunes ONG,s, i aquells partits polítics que tenen el seu eix en buscar la confrontació, menysprear el contrari i el trobar-ne més diferències entre les persones, per aprofitar-se’n dels seus sentiments i per obtenir-ne guanys a curt termini, per fracturar la societat mitjançant el control, frívol i inversemblant, de tot el que s’ha de pensar, el que s’ha de dir i com s’ha d’actuar”.

“Ben evident és el cas Gürtel, orquestrat per la gent de Rubalcaba contra el PP, la teranyina del qual afecta ja els assessors de Moncloa i els amics personal de ZP. Adobat per les clàssiques filtracions que trenquen el secret del sumari. Tot sense oblidar el cas Chaves, ni el cas Millet. A casa nostra, la xarxa d’obtenir favors i contractes creada en el temps del pujolisme, ha estat plenament assumida pel posterior govern nacionalsocialista de la tristpartida, qui ha ampliat encara més la xarxa perquè funcioni a ple rendiment”.

L’Estatut

Parlà d’aquelles castes polítiques que, ahir, “propugnaren el NO o un SI condicional a l’Estatut i, avui, juguen a defensar-lo, quan només el va referendat el 35,78% d’un cos electoral que va optar, majoritàriament, per l’abstenció, el vot nul o en blanc. Un Estatut que fustiga la família, que “fa desaparèixer literalment del text la paraula matrimoni, i la substitueix per un veritable guirigall de formes de convivència”, trencant així amb segles de dret foral de Catalunya i deixant en entredit la dignitat de la persona humana, la llibertat d’educació o el respecte als més dèbils –sobretot, els no nascuts i els malalts terminals-“. Especial esment va rebre l’art. 57.3, que estableix taxativament que “Els Diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu”, la qual cosa, juntament, amb “les llistes tancades i bloquejades i els acords i pactes postelectorals, desvirtua el sentit del vot i el criteri dels electors, que queden condemnats a la condició de mers contribuents”.

Recordà quan alguns municipis es proclamaven avortistes i digué: “Avui toca declarar la independència, en donar a l’autodeterminació només aquest únic significat. No plantegen cap altra opció, però existeixen d’altres plenament vàlides per a l’autodeterminació com: l’absorció d’un territori per un ens superior; la fusió amb altres territoris en un ens superior; la simple descentralització; l’establiment d’autonomies; l’estructuració federal o la solució confederal…”.

Va esperonar els carlins a viure de realitats, quan explicà que: “En aquests temps de cants de sirenes, recordo aquells dies de La Solidaritat Catalana, un moviment ensorrat pel sectarisme de sempre. Penso en aquells anys seixanta i setanta del segle passat, quan des del règim totalitari se’ns atacava i quan, des de l’altra banda, alguns ens desqualificaven per tal d’emportar-se la nostra gent cap a les seves files. Vull fer esment dels dies d’aquella Assemblea de Catalunya, la qual van dinamitar quan ja no servia als interessos dels nous salvadors de pàtries ni a la seva sectària visió. Això, em recordaven fa uns dies carlins de les Garrigues, quan em deien que “n’hi ha alguns que tracten de copiar el nostre fons doctrinal per justificar teories que ni els mateixos es creuen”. I em demanaven que, en aquests moments de tantes dèries i pressions sobre la ciutadania, actuéssim d’acord al nostre bagatge històric, social, polític, moral i a la nostra concepció de les Espanyes”.

Cap un món globalitzat

De la nit al dia, la crisi econòmica ha creuat tot tipus de territoris i ha trobat amb el peu canviat i sense idees el govern de Zapatero i els autonòmics que li donen suport. Una crisis –continuà Julio Gómez- que ens obliga a pensar globalment les mesures per combatre la crisi, al contrari que l’opció de ZP de viure en la crisi amb plans d’estímul que fuetegen el pacte europeu d’estabilitat i creixement. Amb uns pressupostos que esperen que la recuperació alemanya i francesa arrosseguin l’economia espanyola, que mostren una previsió d’ingressos lluny de tota realitat i cap credibilitat quant als quadres macroeconòmics i de creixement, tota vegada que el FMI deixa a Espanya fora del fi de la recessió. Una acció econòmica orientada a emetre Deute Públic perquè la compri la Banca, i que deixa als militants socialistes donar l’explicació dels disbarats de la pujada d’impostos.

¿Què podem fer davant aquesta realitat?

En la seva conclusió, Julio Gómez digué que ”És l’hora, doncs, d’una socialització ètica en les actuacions personals per acabar amb tanta coacció personal i tanta coerció social. Ni el catastrofisme, ni les eufòries ni els optimismes infundats tenen cabuda, només el treball conscient i responsable. És l’hora de marcar límits, de saber dir NO i de dialogar, si volem recuperar la confiança perduda entre les persones i els pobles, NO TOT S’HI VAL”.

Podrit el teixit social i cultural, va dir que cal “un model d’exemplaritat pública on l’esforç i la capacitat de sacrifici, la constància i la tenacitat, la dedicació i l’afany de superació, el treball i la humilitat per millorar-lo, la honradesa, la honestedat, l’honor, l’admiració i el respecte als altres siguin normes d’actuació que donin sentit a la vida”. Apuntà l’urgència d’una catarsi social per frenar qualsevol temptació totalitària “que anul·li el lliure funcionament dels cossos intermedis. Sense institucions funcionals, sense associacionisme lliure i independent, sense entitats territorials autònomes, sense corporacions de dret públic, sense mecanismes de control del poder a tots els nivells no pot existir societat civil”. I continuà amb la necessitat “d’un lideratge de tipus moral i ètic, que distingeixi entre l’autoritat com a valor moral i el poder com exercici sotmès al més estricte control. Governar no és aconseguir un càrrec ni només centrar-se en el propi interès, sinó guanyar-se el respecte i mantenir-lo”.

Va cloure la seva intervenció recordant que: “Els carlins venim d’un passat que abasta ells tres darrers segles, que és un diàleg crític que beu en les fonts de l’autentica tradició dels nostres pobles, sense mites. Els carlins mantenim la nostra pròpia mística, la pròpia poesia d’un corrent de pensament que és un acte de resistència ètica que uneix a tots, persones i pobles”.

Com altres anys, n’acabar l’acte, part dels assistents es desplaçaren fins al Restaurant La Canya situat al costat mateix del camp de futbol de La Canya, per fer un dinar de germanor.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s