El catalanisme de Tomàs Caylà

TCunhomedelaterraDiari de Tarragona

27/11/2014

Robert Vallverdú

Tomàs Caylà i Grau va ser cap regional carlí de Catalunya i delegat regi durant la 2a. República.

Era advocat i tenia fama de ser un brillant jurista que exercia la professió a Valls (la seva ciutat), on va desenvolupar una excel·lent tasca. Dirigia el setmanari Joventut i controlava La Crónica Vallense, des d’on manifestava el pensament propi i dels tradicionalistes catalans.

Durant la campanya per aprovar l’Estatut del 1932, Caylà va publicar un conjunt d’editorials i articles que, pel seu contingut, prenen actualitat.

En primer lloc, el líder carlí no es manifestava secessionista: «Catalunya és un poble amb personalitat pròpia i per tant amb el dret al seu govern i al reconeixement de les seves llibertats. No vol dir això que hàgim d’ésser separatistes (per nostra banda ja no fórem tradicionalistes si defenséssim la tesi combatuda pel nostre mestre Prat de la Riba) car en la solució federativa Catalunya pot i mentre no canviïn absolutament les circumstàncies, donar la mà germanívola a les altres nacionalitats de l’Ibèria.» (Joventut, 29-9-1931).

Caylà era favorable a un estat federal; per això, demanava la ruptura amb el centralisme espanyol: «Cal acabar d’una vegada amb aquesta paròdia que se’n diu ‘la unitat nacional’ i anar a una confederació amb què les diferents nacionalitats hi puguin entrar lliurement i per via del pacte.» (Joventut, 22-2-1930).

Però no es fia dels polítics que controlen el poder més enllà de l’Ebre: «Davant la realitat del dia, és possible que els polítics madrilenys ens donin alguna cosa per evitar la total ruptura, però sempre serà en compte-gotes i en la mesura de les nostres exigències.» (Joventut, 18-3-1931).

Tampoc no li mereixien confiança alguns diputats catalans que es presten «a fer el joc dels diputats madrilenys i accepten càrrecs per oportunisme polític.»

Per al líder carlí vallenc al Congrés dels diputats caldria que hi aparegués una veu que proclamés, de forma clara, que els drets de Catalunya són superiors als d’un Estat integrat i, per tant, demostrar-los que els catalans tenen dret a decidir: «Per nosaltres les Corts generals no deurien determinar altra cosa que l’acceptació pura i simple que Catalunya té dret a l’autodeterminació en les seves coses.» (Joventut, 29-4-1931).

Sobre la llengua, Caylà és radical: «Un dels drets més irrenunciables de la nostra terra és el dret de la pròpia llengua, però no un dret de tolerància, de consentiment sinó un dret total i absolut», i més tard ens amenaçava: «Ay però d’aquell poble que no oposi resistència a l’esclavitud, que es deixi dominar per la força de l’esperit, que abandoni la seva llengua, prenent la dels seus dominadors, pobre d’aquell poble!, car hauria d’ésser per un miracle de Déu que tornés a renàixer, se li haurien perdut totes les claus per obrir les seves cadenes, s’hauria esvaït la seva ànima, en una paraula, hauria mort.» (Joventut, 29-4-1931).

El cap carlí, malgrat la seva formació cristiana, no estava d’acord amb la tesi del bisbe Torras i Bages, quan el prelat vigatà pronosticava que «Catalunya serà cristiana o no serà.»

Ell considerava que són els catalans els únics que poden decidir el seu futur sense cap pressió política, social o jurídica; per això calia que, en aquells moments, els catalans prenguessin una decisió solemne i afirmava que «Catalunya serà o deixarà de ser segons vulguin els catalans. Sentim-nos, doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans.» (Joventut, 22-4-1931).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s